Entrem a un bar a xerrar. Mohamadi es beurà un te parsimoniosament, acompassant-lo al temps que durarà la conversa. Es nota que és un home acostumat a donar un pes essencial a la paraula i a la conversa. El diàleg no és una consigna, sinó una actitud vital. –El racisme no és tant com aparenta. És cert que aquí a Osona hi ha seguidors de grups ultres que voldrien que no fóssim aquí, que voldrien fer-nos fora... Però hem de mirar el conjunt de la societat, no pas una part, i mirant aquest conjunt és clar que el país busca la manera d'entendre's amb les nostres comunitats. Fa uns quants dies parlava amb l'alcalde i em deia que vindria als nostres actes i que ens donaria suport. Dissabte farem la festa del començament del ramadà i ens visitaran representants del govern català i de l'Ajuntament. Als nostres grups de música i de teatre hi ha joves catalans que fins i tot comencen a aprendre la nostra llengua. Hi ha massa coses positives per a obsedir-se per les negatives. Mohamadi Bouziane parla amb molta calma, repescant les paraules d'una en una. Va arribar a Vic el 1989 per treballar en tota mena de llocs: a un escorxador, a la fàbrica tèxtil de Puigneró... Abans ja havia estat als Països Baixos, Bèlgica i França. Ara treballa a la UGT de Vic, a la secretaria d'immigració. La seva feina és de vigilar les condicions dels immigrants, no solament les laborals. Visita empreses, aconsella els treballadors acabats d'arribar sobre els seus drets, els ajuda si han d'anar a l'hospital..., és una feina trafegosa, però que assumeix amb delit. L'aparició d'alguns brots racistes a Vic ha estat molt contestada per la majoria de la població, però no ha deixat d'inquietar. Amb el coneixement de primera mà que té de la situació, Mohamadi proposa unes quantes receptes clares. –Per a evitar el racisme cal treballar, sobretot. Cal fer molta feina i no abaixar mai la guàrdia. Tot hi val. Tan important és fer una conferència com organitzar un torneig de futbol o un concert. La gent desconfia d'allò que desconeix, és normal. Per tant, cal que ens coneguem els uns als altres. Com més coses fem en aquest sentit, millor anirem. El consell s'adreça explícitament als qui arriben. No s'hi val, a caure en la marginació. –N'hi ha que se senten marginats. A aquests, els diem que han de ser exemplars: educats, oberts, tolerants, treballadors... Nosaltres hi hem de posar molt de la nostra part. Ens hem de guanyar el respecte de la gent que ens envolta. La pena és que a vegades la imatge d'uns pocs se superposi a la de la majoria; per exemple, amb la droga. En això hem de ser contundents: és una qüestió de la policia, dels Mossos. Cal separar d'una manera clara la gent que delinqueix de la que forma la nostra comunitat. No volem confusions. Tot amb tot, la base és, de bell nou, el coneixement d'uns i altres, que relativitza la tensió. –Les coses canvien quan et coneixen. De primer ets un immigrat i prou, un treballador anònim, però arriba un moment que et descobreixen com a persona i com a membre d'una cultura. Quan això passa, ja s'ha fet el pas més difícil. Ara, en el cas de l'Anglada i els seus, no s'hi pot fer res. Són gent que s'aprofita de la por de la realitat desconeguda. Però hem de saber qui són i que solament tenen els vots que tenen. Per més disfresses que es posin. Ells diuen 'Espanya per als espanyols', i si mai diuen 'Catalunya per als catalans', és evident que no són creïbles. Jo no he sentit ningú que digui 'Catalunya per als catalans' de veritat. Només ho diuen ells, en un intent de dissimular allò que realment són. Dels amazics, se'n deia popularment 'berbers'. Però Mohamadi reivindica el nom propi del seu poble. –Els berbers només són un grup amazic. En la nostra llengua 'berber' vol dir fort. Són gent que viuen al desert i que són molt resistents. Però els amazics vivim a tot el nord de l'Àfrica, pràcticament des del Marroc a Egipte. No som àrabs. Ja érem on som abans que ells hi arribessin. Nosaltres ja som a l'any 2953! Comptem des de molt més enrere, perquè com a poble ja existíem abans... Els amazics no són reconeguts oficialment com a poble gairebé enlloc. Des de no fa gaire, al Marroc, ha començat a estendre-s'hi un cert orgull del passat amazic i s'ha permès l'entrada de la llengua a les escoles; també s'ha pres alguna mesura més. A Algèria, en canvi, la situació general molt dura del país, fa més difícil la relació a les zones de majoria amaziga. Però els amazics no esperen el reconeixement de ningú per organitzar-se i han format un Congrés Mundial Amazig que es reuneix cada dos anys i que és considerat unànimement el màxim representant d'aquest poble mil·lenari. –Hi ha molts grups diferents d'amazics, els rifencs, per exemple, o els de l'Atles, però tots compartim una cultura bàsica i una mateixa llengua. A vegades pot passar que els dialectes siguin molt diferents, però sempre ens reconeixem i ens entenem. El paral·lelisme de la situació amb el català els ha cridat l'atenció i estan segurs que fa que els catalans els entenguin amb més facilitat. –Hi ha professors d'universitat d'aquí que estudien la nostra llengua i, en general, observem un corrent de simpatia clar. Els catalans ens han ajudat molt a treballar i, per a nosaltres, la força amb què defenseu la vostra identitat és un exemple d'allò que hem de fer. Al Principat la majoria dels immigrats magribins són d'origen amazic però, de comunitats organitzades, n'hi ha sobretot a Vic, a Terrassa i a Barcelona.       Per primera vegada, el setembre del 1995 es van reunir a Sant Roma de Dolan (Llenguadoc, Occitània) representants de totes les associacions amazigues, fossin de l'estat que fossin, per constituir el Congrés Mundial Amazic, o Agraw Amadlan Amazigh. Format per organitzacions del Marroc, de les illes Canàries, d'Algèria, de Líbia, dels tuareg i de la diàspora, és l'organisme més representatiu d'aquest poble i treballa ferm per donar suport tant als amazics del nord de l'Àfrica com a les comunitats de la diàspora.   A Vic dos nois preparaven el te per a la celebració del Ramadà. A les taules, hi seien, juntament amb els amazics, gent encuriosida que volia compartir amb ells una celebració tan important com aquesta. En Mustapha Bouziane, germà d'en Mohammadi, va acostar-se'm un parell de dits, així que vaig asseure'm al seu banc: era una clara invitació a compartir la vetllada. Feia poc que s'havia post el sol, i ens varen servir te i unes pastes delicioses. Al cap d'una estona ja parlàvem de la comunitat amaziga i de la convivència que mantenen amb els àrabs, als països d'origen, de l'alfabet tradicional amazic, de les revoltes estudiantines, del símbolisme de la bandera amaziga i de l'emblema de l'Associació Amaziga. En un català perfecte va satisfer totes les preguntes que li fèiem. El blau de la bandera amaziga significa la Mediterrània; el verd, el nord de l'Àfrica; el groc, l'Atles i el desert. El símbol de la bandera és la Z del nostre abecedari, representació de 'tamazight', val a dir: 'dona amaziga', que és el nom amb què designen l'idioma propi.   –M'agrada que els catalans vinguin a comprar a les nostres botigues, a les nostres carnisseries i basars. No en fan qüestió, i crec que és molt positiu per a la convivència.   –El sentit del temps. Sempre heu de saber què fareu. Quan us lleveu de bon matí ja teniu programat el dia sencer, i això em sembla molt rígid.