 |
 |
La
Catalunya actual enfila el segle XXI amb molts desafiaments
que també han de superar alguns altres països
del món: l’encaix de cada poble en un món
'globalitzat', el manteniment de la identitat nacional,
la preocupació per la sostenibilitat del planeta
i el respecte al medi, la distribució equitativa
de la riquesa, la integració dels immigrants, l’intercanvi
cultural i religiós...
Catalunya és un país de l’Europa mediterrània,
actualment lligat a l’estat espanyol. Des del naixement
a la primeria del segle XVIII va tenir un estat propi,
del qual formaven part territoris com el País Valencià
(comunitat autònoma espanyola situada al sud),
les Illes Balears (a l’est), la Franja de Ponent
(territoris de la comunitat autònoma d’Aragó,
a l’oest de Catalunya) i Catalunya Nord ('Pyrénées
Orientales', dins l’estat francès).
Catalunya (6.300.000 habitants) és dividida en
41 comarques i més de nou-cents municipis. El govern
autònom de Catalunya, amb força competències
per a decidir la seva política, és la Generalitat
de Catalunya, una prestigiosa institució que existeix
des del segle XIII. Els diputats, representants del poble
català elegits democràticament, es reuneixen
al Parlament de Catalunya, que té poder legislatiu.
El ciutadà català es distingeix per alguns
trets que el tipifiquen. El català, diuen, és
educat, treballador, estalviador, emprenedor i, en general,
prudent. Tocat de 'seny i rauxa', com a vegades es diu.
A Catalunya hi ha un important teixit associatiu i creatiu,
i una viva tradició de festes i balls populars.
La pràctica de l’esport (voleibol, futbol,
hoquei, excursionisme, esports d’aventura...) és
corrent a Catalunya. També hi són molt vives
les festes tradicionals, arrelades a pobles i a ciutats,
en què l’esperit popular s’expressa
en cercaviles (desfilades de gegants i cap-grossos), correfocs,
bastoners i castellers (torres humanes). En el camp de
la música i la dansa també hi ha molta varietat:
de formacions musicals a esbarts dansaires i bastoners,
de la sardana a les havaneres, passant per la rumba catalana...
Catalunya és una terra molt variada. Banyada per
la mar Mediterrània, saturada de muntanyes i valls
i rica en boscos de vegetació variada (alzinars,
pinedes, fagedes...), el clima hi és, en general,
suau.
La capital de Catalunya és Barcelona, una ciutat
sempre vinculada a la modernitat i a l’avantguarda;
una ciutat cosmopolita que sobresurt per la barreja de
races i cultures, pel geni de l’arquitecte modernista
Antoni Gaudí (destaquem-ne la Pedrera, la Sagrada
Família o el Parc Güell), per la importància
del Futbol Club Barcelona 'Barça', conegut a tot
el món, i per la innovació musical del Barcelona
Sound, posem per cas. Barcelona ha estat, des de final
del segle XIX, la punta de llança de la modernitat,
literària i artística, que ha projectat
Catalunya al món. I el 1992 va ser la seu d’uns
jocs olímpics que van consolidar-ne la fama mundial,
com ho prova la munió de turistes que hi fan cap,
atrets per la seva notabilitat. |
|
|
 |
 |
|
El
nostre poble és com un gresol on s'han fos races,
ètnies i pobles diferents. Històricament,
Catalunya ha sofert invasions i fluxos migratoris, i els
pobles que s’han establert al nostre territori,
alguns per poc temps, han estat ben variats. Hi trobem
ibers, fenicis i cartaginesos, grecs i romans, visigots,
àrabs i jueus, francs, etc. Tots, poc o molt, hi
han deixat algun rastre (cultural, artesanal, d’organització
social, lingüístic, musical...), segons el
temps passat a Catalunya. Catalunya s’ha forjat,
enfortit i modelat amb l’arribada de noves migracions
que, fusionades amb els autòctons, han donat lloc
als catalans actuals.
Un dels historiadors catalans més destacats del
segle XX, Jaume Vicens i Vives, ja va explicar aquesta
situació i va encunyar l'expressió 'país
de marca' per destacar la situació geogràfica
de Catalunya: situada entre dos estats, Espanya i França,
és un passadís entre dos continents, l'Àfrica
i Europa. La 'Marca Hispànica', fundada el 801
per Carlemany, va ser l'embrió de la Catalunya
actual, un territori de pas per a molta gent, una part
de la qual s'hi ha quedat a viure.
Si fem un breu repàs històric d'aquests
últims segles, ens adonarem que les onades migratòries
vingudes a Catalunya han estat constants. Durant els segles
XVI i XVII una entrada d'occitans i francesos, molt important,
va ajudar a recuperar demogràficament i econòmicament
el país, molt malmès per pestes i epidèmies.
Amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona
del 1888 (d’abast europeu) va venir al país
una onada d’aragonesos. Entre el 1920 i el 1930
Catalunya rebé una altra onada migratòria,
formada principalment per aragonesos, murcians, castellans
i andalusos. Però el flux migratori més
gran que ha rebut Catalunya en tota la seva història
és dels anys 1960-1980: gent que venia del sud
de la península, la majoria andalusos i extremenys.
Són els que un famós periodista i historiador
català, Paco Candel, també immigrat, anomenà
'els altres catalans' en un llibre de gran ressò.
Les migracions més actuals van de mitjan anys noranta
fins ara. A diferència de les anteriors, els nouvinguts
procedeixen de terres molt allunyades les unes de les
altres i tenen pocs trets en comú. Les noves comunitats
més importants arribades a Catalunya són
de xinesos, equatorians, colombians, peruans, polonesos,
marroquins, subsaharians, filipins, algerians, paquistanesos
i romanesos. Provenen de quatre continents (Àfrica,
Amèrica, Àsia i Europa), parlen llengües
diferents, practiquen religions diferents i tenen unes
tradicions ben allunyades les unes de les altres..., però
tots coincideixen en un espai comú, Catalunya,
que és el país que els ha acollits i on,
molt probablement, passaran la resta de la vida i on naixeran
els seus fills. Cal destacar l’enriquiment d’un
país que, un any i un altre, s’ha anat refent
en noves identitats. La història ens ensenya que
totes les migracions s’han anat integrant a un país
que les ha acollides, i que ho ha fet preservant sempre
el respecte mutu, mantenint la convivència i la
catalanitat del nostre poble i fent del català
la llengua comuna i d’interrelació social,
però respectant els usos privats de la llengua
pròpia de cada individu. I la història de
Catalunya també ens ensenya que la immigració
ha estat i és la força del nostre país.
Catalunya, país de marca, terra d’acolliment. |
|
|
 |
 |
|
Catalunya és un
país amb una llarga tradició democràtica
i més de mil anys d’existència. Cap
a final del segle X començà a diferenciar-se
dels pobles veïns, però no és fins
els segles XII-XIII que consolida la seva personalitat
política en forma d’estat, un estat que conservarà
fins el 1714, quan el Regne de Castella (l’Espanya
actual) abolirà les institucions pròpies
de Catalunya. D’aleshores ençà el
nostre país ha provat de recuperar gradualment
el poder perdut, amb alts i baixos, segons les èpoques.
Durant el segle XX Catalunya va sofrir dues dictadures
militars que no van permetre el desenvolupament del poble
català. A partir del 1977, no obstant això,
es van recuperar les institucions catalanes, i ara el
nostre país torna a tenir una autonomia important,
però limitada. El govern rep el nom de Generalitat
de Catalunya, i el Parlament democràtic es renova
cada quatre anys.
La tradició democràtica de Catalunya (va
ser un dels primers països d’Europa a tenir
un parlament democràtic propi) va estretament lligada
a la convivència, malgrat la barreja de comunitats
i races variades i la diversitat de pensaments. Els ciutadans
de Catalunya tenen drets i deures. Tenen dret a uns serveis
bàsics, com l’escola pública, que
és gratuïta i obligatòria per a tothom,
la sanitat, també pública i a l’abast
de tots els catalans, i alguns serveis socials més.
Els transports públics de Catalunya, per exemple,
són prou complets i eficaços i cobreixen
la major part del territori. Bàsicament consisteixen
en una doble xarxa ferroviària, la dels Ferrocarrils
de la Generalitat de Catalunya i de la RENFE espanyola,
en una xarxa de carreteres que gestionen administracions
catalanes i espanyoles, servides per unes quantes línies
d'autobusos, i en el metro de Barcelona.
Però els ciutadans de Catalunya també tenen
deures: mantenir el clima exemplar de convivència
del nostre país, estimar el territori, col·laborant
en el reciclatge de productes i escombraries, i pagar
uns impostos, que revertiran en noves inversions públiques
en benefici dels ciutadans.
De cap a cap de la història Catalunya ha donat
feina a molta gent. Si el sector que ofereix serveis al
públic (el turisme, per exemple) té avui
una gran demanda laboral, també és important
la de sectors com l'agricultura, la construcció
o el petit comerç.
Des de fa uns quants anys Catalunya cerca el seu espai
propi dins la Unió Europea (conjunt de països
que formen un domini de lliure circulació de persones
i de mercaderies) per fer-hi sentir la seva veu i poder
resoldre més directament els problemes que afecten
els seus ciutadans. |
|
|
 |
 |
|
La llengua catalana és
una llengua romànica, com el portuguès,
l’italià, l'espanyol, el romanès,
el francès, etc., formada entre els segles VIII
i X als territoris que integraven la Marca Hispànica,
a banda i banda del Pirineu. Fins el segle XIII la llengua
catalana es va anar estenent als territoris, cap al sud
i cap a l’est, que conquerien els comtes i reis
catalans. El català és la llengua pròpia
d'un territori, els Països Catalans, que suma uns
68.000 km quadrats, i és parlat per més
d’onze milions de persones. Aquesta llengua es parla
a quatre estats europeus: Andorra, Espanya (on hi ha la
majoria de parlants), França i Itàlia. A
Espanya hi ha quatre comunitats autònomes de parla
catalana: Catalunya, País Valencià, les
Illes Balears i la Franja de Ponent, dins la comunitat
autònoma d’Aragó. A França
és parlada a l’anomenada Catalunya Nord ('Pyrénées
Orientales'), i a Itàlia, a la ciutat de l’Alguer
(Sardenya), que té uns 40.000 habitants.
La llengua catalana és de les deu més parlades
de la Unió Europea, i a Catalunya és la
llengua principal de l’ensenyament (escola i universitats),
de l’administració i dels mitjans de comunicació
públics, entre els quals hi ha les cadenes de televisió
TV3, Canal 33 i el canal d’informació 3/24,
i les emissores de ràdio Catalunya Ràdio,
Catalunya Informació, Catalunya Música i
Catalunya Cultura. També té una gran presència
a internet, amb milers de pàgines electròniques
escrites en llengua catalana.
La llengua catalana, amb més de mil anys d’història,
té una llarga i gran tradició literària,
amb importants moviments culturals influïts per corrents
europeus, i viceversa. Cada any es publiquen més
de set mil llibres escrits en català.
Les onades d’immigrants que han arribat a Catalunya
s’hi han integrat bé perquè, entre
més coses, han après la llengua del país.
Cal tenir present que el català és un dels
trets principals d’identificació de Catalunya,
i no es pot entendre bé Catalunya sense saber-ne
la llengua. El català és un idioma imprescindible
per a trobar feina, per als infants que van a l’escola,
per a fer amics, etc. Diguem, finalment, que hi ha una
important oferta de cursos per a aprendre el català,
mercès a la tasca més que notable del Consorci
per la Normalització Lingüística. |
|
|
 |
|
|
